Temps i clima

El temps meteorològic és l'estat de l'atmosfera en un moment concret i un lloc determinat. Per saber el temps que fa, tenim en compte:

• La temperatura: els graus de calor de l'aire, que es mesuren amb el termòmetre.

• El vent: aire en moviment que influeix en les temperatures i les precipitacions. Es mesura amb l'anemòmetre i el penell.

• Les precipitacions: quantitat d'aigua de pluja o de neu que cau, es pot mesurar amb eines com el pluviòmetre. Influeixen en la temperatura.

Per poder fer una predicció del temps, també cal tenir altres fenòmens com la pressió atmosfèrica o la humitat de l'aire.

Per determinar el clima d'un lloc, en canvi, cal observar quin temps fa en aquest indret durant uns quants anys, i tenir en compte també altres factors: la latitud, l'altitud i la distància d'aquest indret respecte al mar.

El clima influeix en la fauna i la flora que hi ha al territori, i contribueix a fer que en algunes zones la vida sigui més difícil que en altres.

El clima de Catalunya

A gairebé tot Catalunya el clima afavoreix unes bones condicions de vida. Les comarques interiors i especialment les litorals són les que tenen un clima més benigne. Per això són les comarques més poblades. En canvi, les comarques de muntanya ho estan molt menys a causa dels factors climàtics.

A Catalunya hi ha grans variacions entre el litoral, l'interior i les zones de muntanya:

• A les zones costaneres el clima és mediterrani litoral. És un clima suau, amb estius càlids i hiverns no gaire freds. Les precipitacions són abundants, sobretot, a la primavera i a la tardor.
• A la zona de la Depressió Central hi trobem un clima mediterrani d'interior o mediterrani continental, amb hiverns freds i estius molt calorosos. Les precipitacions són escasses.
• Als Pirineus i el Prepirineu, el clima és d'alta muntanya (mediterrani pirinenc). Els estius són frescos i els hiverns són molt freds, amb precipitacions abundants, sovint en forma de neu.
• Finalment, la zona de la Vall d'Aran, amb precipitacions abundants durant tot l'any, té un clima atlàntic. A causa d'aquestes precipitacions, els estius són frescos i els hiverns, freds.

Estanys i embassaments

Al Pirineu abunden els estanys d'origen glacial, de petites dimensions i que es formen amb l'aigua de torrents provinents de la fosa de la neu. Un exemple en són els llacs de Sant Maurici.

El llac més gran de Catalunya és l'estany de Banyoles, el qual s'alimenta sobretot d'aigües subterrànies i té una superfície de gairebé 100 hectàrees (més o menys, les dimensions de 100 camps de futbol junts), i una fondària màxima de 40 metres.

A la zona costanera hi trobem aiguamolls (zones pantanoses, com els aiguamolls de l'Empordà) i deltes com el de l'Ebre o el del Ter. Un delta fluvial és un accident geogràfic que consisteix en una acumulació dels sediments que transporta un curs d'aigua (el riu) i que es forma a l'àrea on desemboca.

Aiguamolls de l'Empordà

Vista aèria del delta de l'Ebre

Els embassaments són construccions humanes destinades a emmagatzemar aigua per regular el cabal dels rius, per evitar avingudes d'aigua sobtades que puguin provocar inundacions, i per assegurar el subministrament d'aigua a la població en cas de sequera. També serveixen per produir energia elèctrica.

Rius i llacs de Catalunya

El conjunt d'aigües superficials (rius, estanys i llacs) que hi ha en un territori determinat formen la seva xarxa hidrogràfica. A Catalunya n'hi ha tres: la xarxa Pirineus-Ebre, la xarxa Pirineus-Mediterrani i la xarxa mediterrània. També s'incia la xarxa Atlàntica.

• La xarxa Pirineus-Ebre està formada pel riu Ebre i els seus afluents directes i indirectes (com el Segre, la Noguera Pallaresa o la Noguera Ribagorçana). Són rius de règim nival, amb cabals màxims a la primavera, l'època de més pluviositat i de la fosa de la neu.
• La xarxa Pirineus-Mediterrani inclou la resta de rius que neixen als Pirineus i al Prepirineu. Els més importants són el Ter, el Fluvià i el Llobregat.
• La xarxa mediterrània comprèn els rius que neixen a les serralades costaneres. Són rius curts i de cabal baix i molt irregular, com la Tordera, el Besòs, el Gaià i el Francolí.
• La xarxa atlàntica té una presència més aviat testimonial: el riu Garona neix a la Val d'Aran i fa un llarg recorregut per terres franceses fins a desembocar a l'oceà Atlàntic.

Relleu de Catalunya

Catalunya limita al nord amb Andorra i França, a l'oest amb Aragó, al sud amb la Comunitat Valenciana i a l'est amb el mar Mediterrani. 


Catalunya presenta un relleu accidentat i divers, on predominen, però, les muntanyes. Els geògrafs han estructurat aquesta varietat de formes en tres grans unitats de relleu: els Pirineus, la Depressió Central i les Serralades Costaneres.

Els Pirineus

Els Pirineus estan al nord de Catalunya, i es divideixen alhora en dues unitats: el Pirineu axial i el Prepirineu.

• El Pirineu axial és on hi ha les muntanyes més altes de Catalunya. 
• A l'oest, les muntanyes tenen formes retallades amb crestes i agulles, ja que hi neva molt més sovint. A l'est, estan més desgastades i per això són més baixes a mesura que s'acosten al mar. 
• Els cims més alts del Pirineu axial català són la Pica d'Estats (3.143 m), el Coma-lo-forno (3.033 m), Coma Pedrosa (2.946 m), Puig Pedrós (2.911 m), el Carlit (2.921 m), Puigmal (2.914 m) i el Canigó (2.785 m).

• El Prepirineu està format per un conjunt de serralades paral·leles a les del Pirineu axial, que disminueixen en alçada conforme s'allunyen d'aquest. Les serres més destacades del Prepirineu són la Serralada Transversal (amb el Puigsacalm, de 1.515 m), la Serra del Cadí (amb el Vulturó, de 2.648 m) així com el Pedraforca (2.506 m).

La Depressió Central

La Depressió Central s'estén entre el Prepirineu i la Serralada Prelitoral. És un conjunt d'altiplans d'entre 800 i 1.000 metres, separats per diverses valls fluvials. Els altiplans són superfícies de terreny relativament planes, que estan elevades sobre el terreny que les envolta.

Aquesta gran plana central fa milions d'anys era un gran llac salat que s'evaporà i que es va omplir amb els sediments arrossegats pels rius procedents dels Pirineus. El sòl d'aquest antic llac són fèrtils i poden donar bones collites de cereals, i s'han construït canals que permeten regar els camps i hortes de la zona lleidatana.

Aquestes terres de l'interior de Catalunya solen ser fredes a l'hivern i bastant caloroses a l'estiu, ja que estan lluny de l'efecte suavitzador del mar. 

Les Serralades Costaneres

Paral·leles a la costa mediterrània catalana, s'aixequen dues serralades: la més interior s'anomena Serralada Prelitoral o d'interior, i la que s'aixeca prop de la costa s'anomena Serralada Litoral o de Marina.

La Serralada Prelitoral és la més llarga, i va des de la Serralada Transversal (que connecta les serralades costaneres amb els Pirineus) fins més enllà de l'Ebre. 

Les muntanyes són altes, però no tant com les dels Pirineus. Els seus cims principals són el Turó de l'Home (1.712 m), les Agudes (1.706 m) i el Matagalls (1.700 m), tots tres al Montseny. També cal destacar Montserrat, les Guilleries i la Serra de Prades.

Entre les dues serralades costaneres hi trobem la Depressió Prelitoral, que va des de la Selva fins al Tarragonès. 

La Serralada Litoral és més curta i baixa que la d'interior, i s'aixeca tan a prop del mar que, a vegades, les muntanyes arriben fins al mar, formant una costa alta (amb penya-segats). Comprèn, entre d'altres, el Tibidabo (512 m, a Collserola), el Corredor (632 m) i el Montnegre (757 m), el qual és el cim més alt de tota la Serralada Litoral.

Finalment, la zona que hi ha entre el Garraf i el nord del Maresme es coneix com a Depressió Litoral, una estreta franja arran de mar.